Jordi López Daltell: «La venjança en sí no és bona ni necessària»

Jordi López Daltell
Jordi López Daltell / © Fotografia de l’autor

Jordi López Daltell (Barcelona, 1964) és conegut per haver publicat diferents llibres dedicats al món empresarial. Gràcies a la seva afició per l’entorn casteller ha pogut relacionar valors com l’estratègia i el lideratge que ens ofereixen els castells amb l’àmbit professional. A la seva darrera novel·la, Emmanillats, transitarem per tot el segle XX amb dues famílies enfrontades, els Viader i els Biosca. Ens veurem immersos en una història d’amor on les conseqüències arribaran fins l’any 2012. La venjança serà un dels fils conductors d’aquesta més que interessant narració que ens proposa l’escriptor.

Negra i Mortal. D’on va sorgir la idea d’unir el món casteller amb una trama criminal i fosca?

Jordi López Daltell. Una colla és un grup de centenars de persones altament cohesionat, amb una cultura i identitat molt fortes i representa a petita escala la vila a la qual pertany amb tot el que això suposa (conflictes, amors, emocions) i, a més a més, viscut amb la intensitat i la passió amb què es viuen ells castells.

D’altra banda, la idea d’ambientar-ho al Concurs de Castells del 2012 va sorgir… al mateix Concurs de Castells del 2012. Vaig ser-hi amb la pinya de la Colla Jove de Castellers de Sitges. Vaig entrar al recinte de la Tarraco Arena amb una samarreta color bordeus, el de la colla, com molta altra gent, a fer pinya. Recordo que vaig pensar que el Concurs de Castells era (i és) la nostra Superbowl i que si els castells fossin una tradició nord-americana hauríem vist pel·lícules i sèries de castells, de colles castelleres i d’aquesta diada fins a dir prou. Em va sobtar la gran facilitat per entrar-hi i sortir-ne i les grades plenes d’homes, dones i canalla uniformats. I vaig començar a donar-li voltes a “què passaria si minuts abans de començar un gran espectacle com el Concurs de Castells …”

Així doncs, l’ambientació al món casteller en general i al Concurs tenia totes les condicions per a una novel·la negra que, estranyament, encara ningú no havia provat de fer.

NiM. La novel·la ens narra l’enfrontament al llarg de tot el s. XX entre els Viader i els Biosca. S’ha inspirat en alguna història real que conegui per plasmar-la o és completament fruit de la seva imaginació?

J.L.D. “Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència” com s’acostuma a dir. És cert que el fet que el desencadenant de la història sigui l’amor impossible entre dos joves de dues famílies enemistades ens pot recordar a moltes altres històries, la més coneguda de les quals és, potser, la de la rivalitat entre Capuletos i Montescos, a Romeo i Julieta, però crec que aquí acaben els paral·lelismes. Les dues famílies, les dues nissagues són bàsicament el recipient on situar els fets, els condicionants i les emocions que s’han anat cuinant a foc lent durant anys, dècades i generacions.

NiM. Per què va decidir ambientar la novel·la a Tarragona? Coneix bé la ciutat?

J.L.D. La tria va ser pel Concurs de Castells, no tant per la ciutat. El Concurs era el lloc idoni. És una de les diades més importants del calendari casteller junt amb Santa Úrsula a Valls, Sant Fèlix a Vilafranca i, com no, Santa Tecla a la mateixa Tarragona. La competició de Tarragona, però, té lloc a un recinte tancat, a diferència de la resta. Un cop ja havia decidit que la novel·la havia d’estar ambientada al Concurs, vaig aprofitar que havia de passar uns dies a Tarragona per feina, per voltar per la ciutat i veure possibles “localitzacions d’exteriors”.

NiM. En David Codina, sergent dels Mossos i casteller, forma part d’una colla de Tarragona però no ens especifica quina. Quin és el motiu?

J.L.D. Hi participa amb una de les dues colles grans tarragonines, la Colla Jove Xiquets de Tarragona i els Xiquets de Tarragona i ho combina, com pot, amb la investigació dels fets. Vaig voler mantenir la incògnita de saber a quina colla pertanyia, per tal que el lector se’l pogués imaginar amb la camisa que volgués. I, de fet, la seva colla carrega i descarrega castells que l’any 2012 eren a l’abast de totes dues. No obstant, si algun cop TV3, Netflix o algú altre es plantegés fer-ne una tv movie o una sèrie sobre la novel·la estaré, per descomptat, encantat de desfer aquesta ambivalència.

NiM. El fil principal de tota la trama és la venjança. Creu que aquesta és bona o dolenta? Fins a quin punt creu que és necessària?

J.L.D. No sé si “necessària” és la paraula correcta. M’interessava l’efecte que els drames i traumes del passat fan a les vides d’aquells que els han viscut en primera persona, però també sobre les seves famílies i les persones més properes, tant coetànies com de les següents generacions. I com tot allò que fem, vivim i patim està interconnectat amb el que fan, viuen i pateixen els altres. Com és causa i conseqüència, alhora.

La pèrdua d’un ésser estimat en un poble on tothom es coneix i també dins les famílies presents i pretèrites, era el factor desencadenant que permetia veure l’efecte en el present de tots ells i, a mig i llarg termini, tant en ells com en els seus fills. El fet que passés dies abans d’esclatar la Guerra Civil i que els fes viure la postguerra, l’exili i els anys de la transició era únicament per tenir l’oportunitat de veure aquests sentiments i conflictes en acció.

La venjança en sí no és bona ni necessària, però sí que era el millor vehicle, des del punt de vista narratiu, per canalitzar les passions dels personatges.

NiM. En quin projecte literari està immers actualment? Veurem més novel·les al voltant del món casteller?

J.L.D. Començo responent la segona pregunta. En els propers anys tindrem més novel·les del sergent Codina. Tornarà a veure’s en un cas per Sant Fèlix i Santa Tecla en uns crims d’ambientació shakespeariana.

Pel que fa a la primera, aquests dies estic revisant l’esborrany de la meva segona novel·la. Ambientada a finals dels anys noranta als Estats Units i amb algun que altre salt temporal enrere. Un estrany crim al bosc, un periodista de successos desaparegut i un llibre amb una estranya doble comptabilitat, són els eixos sobre els què pivota la història.

NiM. Ha escrit molts llibres al voltant del món empresarial i aquesta és la seva primera incursió en la novel·la negra. Quines són les seves sensacions després d’haver donat aquest salt?

J.L.D. És radicalment diferent. Passar de la no-ficció a la ficció és com passar de representar una obra de teatre o, si m’apures, de fer de monologuista, a actuar en una pel·lícula amb croma, efectes especials i figurants.

A la no-ficció pren més importància el contingut que vols transmetre (perquè això és el que espera llegir el teu públic), és a dir, l’explicació d’allò que saps i vols compartir amb el lector, i ho has de fer de forma directa, clara i sense artifici (tot i que els meus tres llibres de no ficció son novel·lats).

A la ficció hi ha una part teva en allò que escrius. No és el que saps, com a la no-ficció, és més aviat allò que t’interessa, com la interconnexió entre passat i present i l’impacte d’allò que ens passa a les vides dels altres, com és en el meu cas.

No descarto seguir publicant no-ficció en els propers anys, però un cop entres a l’escriptura de ficció et quedes enganxat. De la mateixa manera que hi ha autors que entre novel·la i novel·la escriuen contes, crec que per a mi l’equilibri pot ser combinar ficció i no-ficció.


Jose Núñez

No hay comentarios

Deja tu comentario