El mal pare – Pep Prieto

El mal pare

Ho confesso: soc una mala mare. Una d’aquelles que simula tenir una urgència fisiològica i es tanca al lavabo per tenir cinc minuts de tranquil·litat o que oblida que el seu fill té una excursió i no li prepara la bossa ni el vestuari adient. «Tots som mals pares en algun moment», podeu pensar. I és cert; el que realment ens hauria de preocupar seria ser com ‘El mal pare’ d’en Pep Prieto (Girona, 1976), una novel·la que negreja (i molt) publicada per Llibres Del Delicte.  

ANTECEDENTS 

La Nut, en Jan i la Nix van perdre la seva mare fa molt de temps i, això, va provocar un reajustament en els rols familiars que moltes vegades és difícil d’interpretar a la perfecció. I més si l’únic progenitor que queda viu és més absent que el que ha mort.  

En Sadurní Castells era un arqueòleg de renom, molt reputat i admirat per tota la societat historiadora del país, però fred i distant en les distàncies curtes (a diferència de la colònia Brummel). Potser per això la seva mort trasbalsa més, a priori, a tota aquella colla de (pseudo) intel·lectuals que no pas als seus propis fills.

Els tres germans, tot i estimar a la seva manera el seu pare (potser més pels cànons de sang imposats que altra cosa), no passen pels cinc estadis de dol que solen explicar els psicòlegs. O, com a mínim, no per la raó per la qual ho haurien de fer: el dolor i la pena de perdre un ésser estimat.

I és que la defunció del pare obrirà una porta a un món subterrani i obscur on el tòpic del «sempre saludava» pot semblar una simple anècdota infantil. «Tic tac, tic tac…» 

ELS CINC ESTADIS DE DOL 

Entre l’herència que els deixa el seu pare, hi ha un castell ubicat enmig d’un bosc de Montblau del que ningú en sabia res. I, la veritat, potser no haguessin volgut conèixer-ne l’existència mai perquè, el que troben allà, són una sèrie de proves i indicis de la doble vida que semblava portar el famós arqueòleg. I aquí comencen les «etapes de dol» dels 3 germans:

-Negació: no, no pot ser. Segur que hi ha una explicació per a tot això.
-Ira: maleït fill de sa mare! M’importa un rave que fos el nostre pare! Això no té nom!
-Negociació: potser no era tan horrible com sembla; potser tenia tot això perquè se’n preocupava; potser…
-Depressió: comencen a ressorgir, dels racons més amagats del cervell, tots aquells records inconscientment o conscientment esborrats. Es comença estirant d’un fil i s’acaba desfilant tota la vida que has anat teixint amb els anys.
-Acceptació: un cop de puny al mig de l’estómac. Les sospites (totes les sospites familiars i fraternals) van agafant forma i esdevenen en una realitat que els marcarà per sempre.

EN POQUES PARAULES 

‘El mal pare’ no és la típica novel·la negra o criminal que se centra en la investigació i resolució d’un acte delictiu. La negror d’aquest llibre rau en els personatges, en el seu caràcter i la seva evolució; en una història ambientada en una família barcelonina i benestant que ha de fer front als més foscos secrets familiars.

Potser, si hagués de resumir amb poques paraules les dues línies argumentals d’aquesta novel·la, diria que, per un costat, tenim el viatge introspectiu i personal de tres germans; un viatge provocat per l’egoisme del pare mort recentment que, qui sap perquè, no s’ha volgut endur el seu secret a la tomba. (O potser sí sabem per què?)

I, per l’altre, ens trobem la paradoxa del viatge en el temps barrejada amb el «dilema del tramvia», reinventada en un mite secret i executada sota un barret d’ala ampla.

(I no: no m’he tornat boja. El que passa és que aquesta última frase ha estat l’única manera que he trobat per explicar-vos-ho sense fer spoilers… Així que, simplement llegiu la novel·la i m’entendreu. O no.)  

 

Marta Cañigueral

 

Títol: El mal pare
Autor: Pep Prieto
Editorial: Llibres del Delicte
Pàgines: 276
Data de publicació: gener 2020

No hay comentarios

Sorry, the comment form is closed at this time.