Canto jo i la muntanya balla – Irene Solà

Canto jo i la muntanya balla

Entre maldat i despropòsits, mentre avancem tornant enrere, Irene Solà (Malla, 1990) apareix de cop i volta com un raig de llum que il·lumina un dia hostil i fosc. La seva obra Canto jo i la muntanya balla és un homenatge a la vida i a la senzillesa; ens permet endinsar-nos en el nostre interior i exercitar la memòria però, sobre tot, ens recorda que mai hem deixat de formar part de la naturalesa.

LA VIDA

Potser vivim massa en el passat, potser pensem massa en el futur, potser ens hem rendit massa al consum. El consum de masses i el consum de tot. La mateixa paraula ja es deixa veure com quelcom efímer, com allò que té pressa a desaparèixer, que no té sentit dins d’un univers infinit. L’autora no fa aquestes referències, però el seu relat m’obliga a pensar en elles. Des del moment en què un llamp narra i té pensaments i vida i decideix, ens capbussem en un món tan nou com vell.

“I aleshores vam vessar l’aigua a gotes immenses, com monedes sobre la terra i l’herba i les pedres, i el tro escruixidor va ressonar dins les cavitats toràciques de totes les bèsties.”

 LA SENZILLESA

L’escriptora no condueix els personatges. En aquest sentit, no és gens pretensiosa, sinó que deixa que la subjectivitat neixi a partir d’uns fets naturals i espontanis. S’acosta molt a la terra, i ho fa tan bé que sembla que hagi viatjat entre tempestes, que s’hagi convertit en algun moment en una bestiola o, fins i tot, que hagi retornat al ventre de la seva mare. La seva capacitat per sentir i entendre el que l’envolta és el que la fa ser senzillament única.

I la poesia. La seva poesia reflecteix de nou uns sentiments que són superiors a tot. Costa topar-se amb tresors enmig de la sorra i el fang, i Canto jo i la muntanya balla és or. Ja no se’n troba de literatura d’aquest calibre, i descobrir que encara hi ha escriptors que aconsegueixen arribar al públic aportant tanta bellesa s’agraeix molt.

LES VEUS

Els capítols són curts i la novel·la no arriba a les 200 pàgines. No en necessita més, tampoc. Tot gira al voltant d’una família i a Camprodon, però les bruixes i els animals també tenen protagonisme. Irene Solà se serveix de la primera persona per donar veu als diferents personatges, i aconsegueix que la de les dones se senti més enllà de la perspectiva obsoleta dels homes.

S’HA DE LLEGIR EN CATALÀ

Quan em van recomanar aquesta obra, em van dir que l’havia de llegir en català, i ara sé per què. No he llegit el llibre traduït al castellà, però és cert que hi ha molts elements de l’obra que es perdrien pel camí; de fet, hi ha un capítol que està escrit només en espanyol. En definitiva, la Irene també juga amb l’idioma per dotar de sentit la seva història.

En tot cas, s’ha de llegir, i no només una vegada. Per Canto jo i la muntanya balla, la Irene va rebre, el 2019, el premi Llibres Anagrama de Novel·la i aquest any ha guanyat el premi de Literatura de la Unió Europea.


Roser Ribas

Títol: Canto jo i la muntanya balla
Autora: Irene Solà
Editorial: Anagrama
Pàgines: 192
Data de publicació: maig 2019

No hay comentarios

Deja tu comentario